Descartes: esquema pensament

1. Descartes: esquema pensament • Mètode: (intuició i deducció), les quatre regles: evidència, anàlisi, síntesi, enumeració • 2. Dubte metòdic, • amb motius per a dubtar. Epistemologia 4. …més enllà de la subjectivitat, una segona realitat: Déu = substàcia perfecta 3. …el dubte s’autosupera: Primera veritat = jo = ànima = subjectivitat= substància pensant 5. …que és garantia d’una tercera substància: la matèria=res extensa Metafísica 6. Dualisme: llibertat + mecanicisme

2. La raó i el mètode (DM 79) Crítica de la instrucció rebuda (DM 84; text195) El gran llibre del món (DM 92) Descartes: Discurs del mètode (Esquema) Primera part Regles principals del mètode (DM 102; text 201) Aplicacions del mètode (DM 109) Segona part Màximes de la moral provisional (DM 115; text 202) Aplicacions del mètode (DM 109) Tercera part El dubte metòdic i la certesa del jo pensant (DM 131; text 203) L’existència de Déu (DM 138) Déu, garantia del criteri d’evidència (DM 145, text 206) Quarta part Física. Un món creat en els espais imaginaris (DM 151) Biologia. Fisiologia mecanicista: la circulació de la sang (DM 158) Els animals màquines i l’home (DM 172) Cinquena part Sisena part El progrés de la ciència i la seva utilitat (DM 181

3. Descartes: Meditacions metafísiques (Esquema) Meditació I. De les coses que es poden posar en dubte Meditació II. De la naturalesa de l’esperit humà, i del fet que és més fàcil de conèixer que el cos Meditació III. De l’existència de Déu Meditació IV. De la veritat i de la falsedat Meditació V. De l’essència de les coses materials i novament de Déu; que existeix Meditació VI. De l’existència de les coses materials i de la distinció entre l’ànima i el cos de l’home

4. Meditació I. De les coses que es poden posar en dubte (Lectura personal) Descartes: Meditació Primera. (Text 1) Tot allò que jo he admès fins al moment present com allò més veritable i segur, ho he après dels sentits o pels sentits. Ara bé, he comprovat alguna vegada que aquests sentits, eren enganyadors, i és usar la prudència no confiar mai del tot en aquells que ens han enganyat un cop. Però, malgrat que els sentits ens enganyen de vegades, pel que fa a les coses poc sensibles i molt allunyades, se'n troben potser moltes altres de les quals hom no pot dubtar raonablement encara que les coneguem per llurmitjà. Per exemple, que jo sóc aquí, assegut a prop del foc, vestit amb una bata, amb i aquest paper a les mans, i altres coses d'aquesta natura. I com podria negar que aquestes mans i aquest cos són meus?, si no és, potser, que em comparo amb aquests insensats el cervell dels quals es troba tan enterbolit i ofuscat pels negres vapors de la bilis, que asseguren contínuament que són reis, quan són molt pobres, que vesteixen or i porpra, quan van tots nus, o que s'imaginen que són càntirs o que tenen el cos de vidre. Però, i què, són folls i jo no seria pas menys extravagant si em regís segons llur exemple. Tanmateix, aquí cal que consideri que sóc un home, i,per consegüent, que tinc el costum de dormir i representar-me en els meus somnis les mateixes coses, o de vegades de menys versemblants, que aquests insensats, quan vetllen. Quants cops m'ha passat que somiava, de nit, que era en aquest lloc, que anava vestit, que era a prop del foc, encara que anava nu dins del llit? Em sembla ara que no és pas amb els ulls adormits que miro aquest paper. Que aquest cap que remoc no està gens endormiscat, que és amb intenció i amb un propòsit deliberat que estenc aquesta mà i que la sento: el que s' esdevé durant el somni no sembla ni tan clar ni tan distint com tot això. Però, pensant-hi acuradament, recordo haver estat equivocat sovint, mentre dormia, per il·lusions semblants. I aturant-me en aquest pensament veig tan clarament que no hi ha indicis concloents ni marques prou certes per les quals hom pogués distingir amb netedat la vetlla del somni, que resto tot astorat, i la meva sorpresa és tal que és quasi capaç: de persuadir-me que dormo. (Pàg. 100-101) a? Explica breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.

5. Meditació I. De les coses que es poden posar en dubte (Lectura personal) Descartes: Meditació Primera. (Text 1 bis) Tot allò que jo he admès fins al moment present com allò més veritable i segur, ho he après dels sentits o pels sentits. Ara bé, he comprovat alguna vegada que aquests sentits, eren enganyadors, i és usar la prudència no confiar mai del tot en aquells que ens han enganyat un cop. Però, malgrat que els sentits ens enganyen de vegades, pel que fa a les coses poc sensibles i molt allunyades, se'n troben potser moltes altres de les quals hom no pot dubtar raonablement encara que les coneguem per llurmitjà. Per exemple, que jo sóc aquí, assegut a prop del foc, vestit amb una bata, amb i aquest paper a les mans, i altres coses d'aquesta natura. I com podria negar que aquestes mans i aquest cos són meus?, si no és, potser, que em comparo amb aquests insensats el cervell dels quals es troba tan enterbolit i ofuscat pels negres vapors de la bilis, que asseguren contínuament que són reis, quan són molt pobres, que vesteixen or i porpra, quan van tots nus, o que s'imaginen que són càntirs o que tenen el cos de vidre. Però, i què, són folls i jo no seria pas menys extravagant si em regís segons llur exemple. Tanmateix, aquí cal que consideri que sóc un home, i,per consegüent, que tinc el costum de dormir i representar-me en els meus somnis les mateixes coses, o de vegades de menys versemblants, que aquests insensats, quan vetllen. Quants cops m'ha passat que somiava, de nit, que era en aquest lloc, que anava vestit, que era a prop del foc, encara que anava nu dins del llit? Em sembla ara que no és pas amb els ulls adormits que miro aquest paper. Que aquest cap que remoc no està gens endormiscat, que és amb intenció i amb un propòsit deliberat que estenc aquesta mà i que la sento: el que s' esdevé durant el somni no sembla ni tan clar ni tan distint com tot això. Però, pensant-hi acuradament, recordo haver estat equivocat sovint, mentre dormia, per il·lusions semblants. I aturant-me en aquest pensament veig tan clarament que no hi ha indicis concloents ni marques prou certes per les quals hom pogués distingir amb netedat la vetlla del somni, que resto tot astorat, i la meva sorpresa és tal que és quasi capaç: de persuadir-me que dormo. (Pàg. 100-101) a? Explica breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.

6. Meditació I. De les coses que es poden posar en dubte Descartes: Meditació Primera (Text 2) Suposaré doncs que hi ha, no un Déu veritable, que és la font sobirana de la veritat, sinó cert geni maligne, no menys astut i enganyador que poderós, que ha emprat tota la seva indústria a enganyar-me. Pensaré que el cel, l'aire, la terra, els colors, les figures, els sons i totes les coses exteriors que veiem no són altra cosa que il·lusions i enganys, dels quals se serveix per sorprendre la meva credulitat. Consideraré que jo mateix no tinc mans, ulls, carn, sang, que no tinc cap sentit, sinó que crec falsament que tinc totes aquestes coses. Romandré obstinadament lligat a aquest pensament; i si, per aquest mitjà, no és pas al meu poder arribar al coneixement de cap veritat, si més no és al meu abast suspendre el meu judici. És per això que em posaré en guàrdia acuradament per no admetre en la meva creença cap falsedat i prepararé tan bé el meu esperit per a totes les astúcies d’aquest gran enganyador, que, per poderós i astut que sigui, mai no em podrà imposar res. (Pàg. 105) b? Posa títol a aquesta suposició Per quina raó fa Descartes aquesta suposició? c?

7. Meditació II. De la naturalesa de l’esperit humà, i del fet que és més fàcil de conèixer que el cos Descartes: Meditació Segona (Text 3 - Sele, juny’10) Sóc, doncs, una cosa de veritat, i que existeix de veritat; però, quina cosa? Ja ho he dit: una cosa que pensa. I què més? Miraré de buscar més intensament en la imaginació per a esbrinar si no sóc alguna cosa més. Certament, no sóc aquesta combinació de membres que anomenem coshumà [...]perquè ja he suposat que [...] això no era res; i, tanmateix, sense canviar aquesta suposició m'adono que no deixo d'estar segur que jo sóc alguna cosa. [... ] Sé que jo existeixo, i vull saber què és aquest «jo» que sé que existeix. És clar que la concepció de mi mateix a la qual he arribat no depèn de les coses que encara no sé si existeixen i, per consegüent, encara amb més motiu no depèn de cap de les coses que la meva imaginació es figura. I els mateixos termes «figurar-se» i «imaginar» m'adverteixen el meu error: en efecte, estaria inventant si imaginés ser alguna cosa, perquè imaginar és contemplar la figura o la imatge d'una cosa corpòria. Ara bé: sé del cert que jo existeixo i sé també que totes les imatges (i, en general, totes les coses que es refereixen a la naturalesa dels cossos) potser són només somnis o quimeres. En conseqüència, veig clarament que és tan absurd dir «usaré la meva imaginació per a conèixer més distintament què sóc» com ho seria dir «ara estic despert i percebo una cosa real i vertadera, però com que no la percebo encara prou nítidament, m'adormiré per tal que els meus somnis me la presentin amb més veritat i evidència». Així doncs, sé amb certesa que res del que puc comprendre per mitjà de la imaginació no pertany al coneixement que tinc de mi mateix, i que cal que allunyi el meu esperit d'aquesta manera de concebre, per tal que ell mateix pugui conèixer distintament la seva pròpia naturalesa. (Pàg. 111-112)

8. Meditació II. De la naturalesa de l’esperit humà, i del fet que és més fàcil de conèixer que el cos Descartes: Meditació Segona (Text 3 bis- Sele, juny’10) Sóc, doncs, una cosa de veritat, i que existeix de veritat; però, quina cosa? Ja ho he dit: una cosa que pensa. I què més? Miraré de buscar mes intensament en la imaginació per a esbrinar si no sóc alguna cosa més. Certament, no sóc aquesta combinació de membres que anomenem coshumà [...]perquè ja he suposat que [...] això no era res; i, tanmateix, sense canviar aquesta suposició m'adono que no deixo d'estar segur que jo sóc alguna cosa. [... ] Sé que jo existeixo, i vull saber què es aquest «jo» que sé que existeix. Es clar que la concepció de mi mateix a la qual he arribat no depèn de les coses que encara no sé si existeixen i, per consegüent, encara amb més motiu no depèn de cap de les coses que la meva imaginació es figura. I els mateixos termes «figurar-se» i «imaginar» m'adverteixen el meu error: en efecte, estaria inventant si imaginés ser alguna cosa, perquè imaginar es contemplar la figura o la imatge d'una cosa corpòria. Ara bé: sé del cert que jo existeixo i sé també que totes les imatges (i, en general, totes les coses que es refereixen a la naturalesa dels cossos) potser son només somnis o quimeres. En conseqüència, veig clarament que es tan absurd dir «usaré la meva imaginació per a conèixer més distintament què sóc» com ho seria dir «ara estic despert i percebo una cosa real i vertadera, però com que no la percebo encara prou nítidament, m'adormiré per tal que els meus somnis me la presentin amb més veritat i evidència». Així doncs, sé amb certesa que res del que puc comprendre per mitjà de la imaginació no pertany al coneixement que tinc de mi mateix, i que cal que allunyi el meu esperit d'aquesta manera de concebre, per tal que ell mateix pugui conèixer distintament la seva pròpia naturalesa.(Pàg. 111-112) d? 1. Explica breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. 3. Expliqueu el sentit de la frase següent del text i de la comparació que s'hi estableix: «es tan absurd dir "usaré la meva imaginació per a conèixer més distintament què sóc" com ho seria dir "ara estic despert i percebo una cosa real i vertadera, però com que no la percebo encara prou nítidament, m'adormiré per tal que els meus somnis me la presentin amb més veritat i evidencia"». (En la resposta, heu de referir-vos ais aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts] e?

9. Meditació II. De la naturalesa de l’esperit humà, i del fet que és més fàcil de conèixer que el cos Descartes: Meditació Segona (Text 4) Primacia del pensament: l’exemple d’un tros de cera al rusc. (MM 114-115; text 205) f? • Exercicis del llibre, pàg 205) • Les dades sensorials... • Defineix ... subjectivitat, sensibilitat, racionalitat • Siels sentits continuen qüestionats...

10. Meditació V. De l’essència de les coses materials i novament de Déu; que existeix Descartes: Meditació Cinquena (Text 5) Però encara que no pugui concebre un Déu sense existència, ni tampoc una muntanya sense vall, tanmateix, com només del fet que jo concebí una muntanya amb una vall no se segueix que hi hagi cap muntanya al món, igualment també, quant que concebo Déu amb existència, sembla que no se'n segueix que n'hi hagi un que existeix; car el meu pensament no imposa cap necessitat a les coses; i com no depèn de mi imaginar un cavall alat, encara que no n’hagi cap que tingui ales, així podria atribuir l'existència a Déu, encara que no hi hagi cap Déu que existeixi. Tant se val, és aquí on hi ha un sofisma amagat sotal'aparença d'aquesta objecció. Perquè del fet que jo no puc concebre una muntanya sense vall, no se'n segueix que hi hagi cap muntanya al món, ni cap vall, sinó solament que la muntanya i la vall (tant si n’hi ha com si no), no es poden separar l'una de l'altra de cap manera, en tant que, només del fet que no puc concebre Déu sense existència se'n segueix que l'existència és inseparable d’ell, i per tant que existeix veritablement: no pas perquè el meu pensament pugui fer que això sigui d'aquesta manera i que imposi cap necessitat a les coses; sinó, al contrari, perquè la necessitat de la cosa mateixa, a saber, de l'existència de Déu, determina el meu pensament a concebre-la d'aquesta manera. Car no és en la meva llibertat concebre un Déu sense existència (es a dir, un ésser sobiranament perfecte sense una perfecció sobirana),com m'és lliure imaginar un cavall sense ales o amb ales. (Pàg.158-9; Text, 219) g? Explica breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. h? Quins argument sobre l’existència de Déu evoca el text?

11. Meditació VI. De l’existència de les coses materials i de la distinció entre l’ànima i el cos de l’home Descartes: Meditació Sisena (Text 6) Però ara que començo a conèixer-me millor a mi mateix i se'm revela més clarament el meu autor, realment penso que no he d'admetre temeràriament totes les coses que els sentits semblen ensenyar-nos, si bé tampoc no penso que les hagi de posar totes en dubte de manera generalitzada. (Pàg 172 [121]) […] Ara bé, tenint en compte que Déu no ens enganya, és del tot evident que no m'envia aquestes idees directament per ell mateix; i tampoc per mitjà de cap criatura que les contingui no formalment sinó de forma eminent. Ja que ell no m'ha donat cap facultat per saber això, sinó tot al contrari una inclinació molt forta a creure que provenen o que parteixen de coses materials. Per tant, no veig com se'l podria exculpar per enganyar-nos en això, si les idees realment provinguessin de (o estiguessin produïdes per) causes diferents de les coses materials. En conseqüència, s'ha d'admetre que les coses materials existeixen. (Pàg 174 [125]) i? Explica breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.

12. Meditació VI. De l’existència de les coses materials i de la distinció entre l’ànima i el cos de l’home Descartes: Meditació Sisena (Text 7) Per començar doncs aquest examen, observo primerament que entre la ment i el cos hi ha una gran diferència en el fet que el cos per la seva naturalesa és infinitament divisible, i la ment és clarament indivisible; perquè en efecte, quan considero la ment, és a dir, a mi mateix només com una cosa que pensa, no en puc distingir cap part, sinó que em concebo com una cosa única i íntegra. I encara que sembla que la ment està unida al cos, si perdés un peu, un braç o qualsevol altra part del cos, el cert és que això no suprimiria cap part de la ment. I de les facultats de voler, de sentir, d'entendre, etc., no se'n pot dir pròpiament parts, perquè és una i la mateixa ment la que es posa tota sencera a voler, i també tota ella la que es posa a sentir, a entendre, etc. Però amb les coses materials o extenses passa tot el contrari: ja que no n’hi ha cap que no es pugui dividir fàcilment en parts amb el pensament, i fins i tot és per això que entenc que és divisible en moltes parts. I això bastaria per ensenyar-me (per si no ho sabés ja prou bé) que la ment o ànima és del tot diferent del cos. (Pàg 181-182 [138]) j? Explica breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.