Download
1 / 26
260 likes | 396 Vues
L’oli , el pa i el vi Ceràmica. Els tres pilars de l’agricultura mediterrània i la seva influència en la nostra cultura, alimentació, sacralitat, cosmètica, llengua, art…. L’OLI. Els tres pilars de l’agricultura mediterrània són, des de fa milers d’anys, l’olivera, la vinya i els cereals.
E N D
L’oli, el pa i el viCeràmica Els tres pilars de l’agricultura mediterrània i la seva influència en la nostra cultura, alimentació, sacralitat, cosmètica, llengua, art…
Els tres pilars de l’agricultura mediterrània són, des de fa milers d’anys, l’olivera, la vinya i els cereals. Els productes que s’extreuen d’aquests conreus formen part essencial de la nostra cultura. La seva utilització és rica i variada, com a aliment, en l’elaboració de menjars, en la seva conservació, en la cosmètica, amb finalitats sacres o medicinals... L’OLI Al V mil·lenni aC., a la regió de Síria i Palestina ja s’elaborava oli. Al II mil·lenni, a Egipte s’utilitzava com a cosmètic. Tot això, però, sense conrear encara l’olivera. No és fins al III mil·lenni aC. que comença el seu conreu. 2000 anys aC. passa a Creta, i durant el període minoic antic ja s’utilitza en els rituals, i d’aquí passa a Grècia. Diuen que Atenea, que volia tenir sota la seva protecció la ciutat d’Atenes, va oferir als atenencs un plançó d’olivera perquè l’escollissin a ella com a divinitat protectora de la ciutat, i així va ser. Això dóna a entendre el valor que s’atribuïa a l’arbre en qüestió. També els atletes que participaven en els Jocs Olímpics s’ungien el cos amb oli d’oliva.
Al s. VII aC. arriba a la península Itàlica. Els fenicis porten el seu conreu a la costa sud de la península Ibèrica al s. XI aC. Durant l’època romana l’olivera es conrea sobretot a la part mediterrània de l’actual França, a la Bètica (Andalusia) i al Magrib oriental. En el judaisme, l’oli té un paper destacat, així com el tingué després en el cristianisme. En els canelobres de set braços (menorahs), l’oli utilitzat és d’oliva. La Bíblia està plena de referències a l’oli. Al Llibre de l’Èxode, Déu dona a Moisès instruccions precises per a l’elaboració dels olis sagrats. “Crist” significa “l’ungit”. Després del diluvi, el colom que deixa anar Noè torna amb una branqueta d’olivera al bec, d’aquí ve el símbol de la pau: el colom amb una branqueta d’olivera al bec, que ha arribat fins als nostres dies. Tant en la religió ortodoxa com en la catòlica els olis sagrats (d’oliva) s’utilitzen en el baptisme, la confirmació i en la unció dels malalts. L’Alcorà també hi fa referència. Així doncs, l’oli d’oliva ha tingut un paper importantíssim en la sacralitat des de fa milers d’anys.
El blat té els seus orígens a l'antiga Mesopotàmia. Les evidències arqueològiques més antigues del cultiu de blat provenen de Síria, Jordània, Turquia i l'Iraq, fa uns 8000 anys En el període neolític, l'home ja acompanyava les viandes i el peix amb una mena de galeta obtinguda de moldre els grans de blat amb pedres planes. En un principi, el pa era àzim, ja que no es coneixia la forma de fermentar la massa. La llavor de blat va ser introduïda en la civilització de l‘antic Egipte i es va iniciar el seu cultiu a la vall del Nil. Fa uns 5000 anys, el pa era fonamental en la dieta dels antics egipcis. La fertilitat del llim dipositat per les aigües del riu Nil durant la crescuda anual va permetre el desenvolupament dels cultius de blat, ordi, mill, civada i sègol. En l'escriptura jeroglífica, podem trobar fins a quaranta termes que representen pans i coques. Els frescos de temples i tombes mostren que els egipcis amassaven la pasta de farina amb els peus i la coïen en motlles d'argila. Aquest procés d'elaboració es pot trobar en nombrosos relleus. Els egipcis, pioners en l'art del pa, descobriren la manipulació del llevat i el procés de fermentació.
La base de la dieta dels grecs eren els cereals, blat i ordi essencialment, dos productes deguts a Demèter (anomenada Ceres a la Roma antiga), la deessa amb la cabellera d'espigues de blat madur. Els ciutadans grecs podien adquirir essencialment dos tipus de pans: el pa de massa, que era el més comú, obtingut a partir de la farina de civada amassada en forma de coca i sense llevat, i el pa de blat xeixa, herència dels egipcis, més propi de la dieta de grecs acabalats. Els grecs perfeccionaren el procés de panificació: van optimitzar la mòlta gràcies a l'ús de dues pedres circulars planes, la inferior de les quals es mantenia fixa mentre la superior girava manualment. Juvenal, el poeta romà, satiritzà la decadència dels ciutadans romans amb l'aforisme Panem et circenses: l'aliment es converteix en un element diferenciador de les classes socials. Roma millorà l'enginyeria de la panificació introduint la tracció animal en el sistema de rotació de pedra mòbil sobre fixa. Per a la cocció del pa, s'usaren recipients com el clibanus (panis clibanicus), que era un forn portàtil, o bé forns allargats de maons i forns de ceràmica. L'edat mitjana no constituí una època de grans progressos pel que fa al pa, si bé cal destacar la invenció dels molins de vent i hidràulics.
Entorn del pa, es crearen estructures gremials regulades pels governs. El pa continuà essent durant aquesta època símbol de prestigi social. Nobles, cavallers, burgesos i l'alt clergat acompanyaven els seus tiberis amb pa blanc, que podia ser llençat als pobres si en sobrava. Els pans eren utilitzats per a les festes religioses, i s’hi feien ofrenes. Va començar sent un aliment ritual per celebrar alguna festa, però va passar a convertir-se en el signe del menjar per excel·lència. Algunes poblacions encara celebren festes populars que tenen aquest origen: és el cas del “Pa Beneit” del Vendrell, en què les parelles surten amb les seves millors gales a beneir la coca. Són també nombroses les cites de la Bíblia: la multiplicació dels pans i els peixos, el darrer Sopar... Amb la consagració, el pa és convertit en el cos de Crist. La paraula pa, d’una manera simbòlica, es refereix a tots els aliments.
EL VI Entre el 3500 i el 3000 aC. la planta de la vinya va començar a ser conreada per la zona de la mar Càspia i del golf Pèrsic. Aquesta planta, que va sobreviure a l’era glacial, es va ramificar en tres subespècies. Una, la Vitis vinifera pontica, es va estendre per Anatòlia, Mesopotàmia i Armènia, i després per Europa gràcies als fenicis, i va donar peu a les varietats blanques actuals. Escrits de Babilònia i de l’Antic Egipte ja feien referència al raïm. A l’Orient Mitjà i a la Xina ja s’elaborava vi 3.000 anys aC. En les cultures clàssiques, el vi era un element destacat: per als grecs era molt important; tant, que fins i tot existia el déu del Vi (Dionís). Els romans destaquen per ser els primers a utilitzar les bótes de fusta per transportar-lo. A la Península, durant la dominació romana, ja existien diferents zones productores. En aquella època el vi va ser una de les principals exportacions d’Hispània a Roma. Entre els anys 500 i 1400 dC Europa va ser el centre de cultiu de vinya del món. Llavors el vi ja era una beguda molt popular per acompanyar els àpats.
Igual com l’oli, el vi també és citat a la Bíblia. Noè s’embriaga després de beure vi, del qual desconeixia els efectes. També se’n parla a l’Evangeli; a les noces de Canaan i en el darrer Sopar, Jesús dóna vi als seus deixebles i el converteix en la seva sang, cosa que la religió catòlica continua fent en la consagració durant la celebració de la missa. Durant la Reconquesta els monjos plantaven ceps al voltant dels cementiris per elaborar el vi que es consagrava en la celebració de les misses. Moltes d’aquestes vinyes són l’origen de les actuals. Del vi, se n’extreu aiguardent, esperit de vi, amb el qual s’elaboren licors i begudes espirituoses a les quals s’han atribuït propietats medicinals i reconfortants. El vi també ha tingut un paper socialitzant: al voltant d’ una ampolla de vi els amics, la família conversem i passem bones estones S’ha utilitzat i s’utilitza també com a conservant.
L’oli, el pa i el vi en la nostra llengua El nostre refranyer, reflex de la nostra manera de veure la vida, mostra la importància de l’oli, el pa i el vi. Són moltes les referències que es fan a aquests tres elements i això demostra la cabdal importància de la seva presència en el nostre dia a dia. Podem dir que una cosa és tova, que té poca consistència, i diem que és de pa sucat amb oli; ens guanyem el pa de cada dia o celebrem amb vi de la bóta del racó.
Ens hem de guardar dels que es porten l’oli i acostar-nos als que són un tros de pa. La veritat és com l’oli, sempre sura i tots voldríem ser com el bon vi i millorar amb els anys. Quan tot va bé és com una bassa d’oli, però compte!: qui oli mesura els dits se n’unta, per allà on passa deixa rastre i quan passa quelcom d’extraordinari s’escampa com una taca d’oli. El vi fa sang, i només hi ha un mal que sigui bo, la mal...vasia;no negarem pas el pa a ningú; amb un tros de pa i una bóta de vi es fa més curt el camí. Per anar bé hem de separar el gra de la palla, si alguna cosa és confusa diem que no en traurem palla neta. Quan volem advertir algú que no s’espera el que li ve, li diem: Ja veuràs el pa que s’hi dóna.
Cadascun d’aquests bols, porta escrit al dors a quin refrany o manera de dir fa referència.
