BOSCOS DE VALLVIDRERA

2. BOSCOS DE VALLVIDRERA Ai, boscos de Vallvidrera!quines sentors m'heu donat!Tenia el mar al darrerai al davant el Montserrat,i als peus els llocs del poetaque ja és a l'eternitat. Més enllà d'altres carenes,el Pirineu, tot nevat,i aquell dolç país de Françaque deu ser a l'altre costat...Ai, boscos de Vallvidrera!quines sentors m'heu donat! Tot baixant per la drecerahe vist un arbre rosat:ametller que presumies,un altre se t'ha avançat.-De massa matiner que eraara em veus tan despullat: les glaçades d'aquests diestotes les flors m'han llevat;pro encara en tinc unes quantes:mira'm de l'altre costat.-Ara veig que no tens culpa: ametller, que Déu te guard,que sens tu la bona novano m'ho hauria semblat.

3.  DINS SA CAMBRA Una tarda vaig entrar en la cambra de la aimia, y no sé ben bé com fou que em trobí tot de seguida el cap nu i agenollat com aquell que s’humilia. La finestra mig badava i l’oreig entrava a dintre, petonejant de passada les florides clavellines que omplien de dolça flaira aquella estada senzilla. El coixinet de fer puntes era a sobre una cadira; a damunt la calaixera, dos gerros de blava pisa eren omplerts de flors fresques collides al mateix dia, posats davant d'una dolça estampa de la Puríssima. Vaig obrir (Deu m'ho perdoni) un calaix, i vegí a dintre la robeta de les festes ben plegada y molt polida tota enrotllada de pomes que llencen flaira tan rica; el seu llit, a l’altra banda, fet de lliris pareixia. Després els clavells parlaren, «Fadrinet, si tu sabies lo que'ns diu cada vegada quan ens rega ta estimada, fadrinet, com t'hi fondries!» Del coixinet de fer puntes tots els boixets responien: «Bé n'hi fem de balladetes entre'ls dits de ta estimada mentre canta cançonetes; de les seves cançonetes els sospirs son la tornada.» La coixina del seu llit murmurava am veu molt fonda: «Quan s'adorm en sent de nit, i al matí quan se deixonda, els seus llavis més d'un torn tremolegen dient un nom.» Fins la imatge de la Verge «Ella ve»—deia tot d'una el clavell que més sortia. Llavors tota la cambra va estremir-se de delícia, i mentre la cadernera refila que més refila, els meus llavis s’ajuntaven i un petó enlaire es perdia. Tros de cel, niu d’innocència, ton record omple ma vida! Mentre encisat me’l mirava, sento que canta i refila alegra la cadernera dintre una gàbia molt xica; mes sos refilets joiosos, que és estrany! Jo els entenia: «Foraster, prou que't conec; la boqueta que a mon bec per dona-m pinyons s'arrima, sempre em conta que t'estima: foraster, prou que't conec.»

4. CANÇÒ DE REM I DE VELA Nº XII Entre les barques quan passa l'amor,no duu la fúria de crits ni besades,l'amor que passa a la vora del mar,és blau verdós i flexible com l'aigua. Entre les barques quan passa l'amor, no s’ha vestit de passades molt llargues, l'amor que passa a la vora del mar, curt refilet de pinsà i cogullada. Perquè a la platja hi arribi l'amor,hem de tenir una miqueta de calma,i una gavina pel cel adormit,una gavina i un aigua ben blava. Perquè a la platja hi estigui de grat, ni una estrelleta li amagui la cara; l’amor que passa a la vora del mar va sospirant per les nits estrellades. L'amor que passa a la vora del mar,vol que tot just es bellugui la barca,vol a la vela una mica de vent,però té por de sentir les onades. Vol una galta que es deixi besar,però que hi posi una certa recança;l'amor que es viu a la vora del marés un amor de molt poques paraules. L’amor d’estrella que apunta en el cel, amor tranquil si agonitza la tarda, ran de la cara se’ns gronxa l’airet i el cant del grill ens arriba a la platja. Entre les barques quan passa l'amor,no vol ni plors ni gemecs ni rialles,l'amor que passa a la vora del marés un sospir que batega com l'aigua. Que si per cas una punta de grop si xiscla el vent, i si trona, i si llampa, l’amor que passa a la vora del mar esporuguit va fugint de la platja.

5. ARA MATEIX Ara mateix, enfilo aquesta agulla amb el fil d'un propòsit que no dic i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s'ha acomplert, i els anys passen depressa. De res a poc, i sempre amb vent de cara; quin llarg camí d'angoixa i de silencis. I som on som; més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra i proclamar-nos hereus d'un temps de dubtes i renúncies en què els sorolls ofeguen les paraules; i amb molts miralls mig estrafem la vida. De res no ens val l'enyor i la complanta, ni el toc de displicent malenconia que ens posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer. Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots, solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible.

6. SOMNI I MENTIDA D’EN FRANCO Crits d’infants crits de dones crits d’ocells crits de flors crits d’estructures i de pedres crits de maons crits de mobles de llits de cadires de cortines de cassoles de gats i de papers crits d’olors que se t’arrapen crits de fum que pica al coll els crits que es couen a la caldera i crits de la pluja d’ocells que inunden el mar que rosega l’os i es trenca les dents en mossegar el cotó que el sol ve a beure del palmell que el moneder i la butxaca amaguen a l’empremta que el peu deixa a dins de la roca

7. MIM MIMÓS, MIMAT Vermell llarg fins als peus, negres peus fins al lluny, vermell nas entre rínxols rebels, tendresa blanca, mirada de mel. Et segueix un cim desmesurat, altura immensa, fora de mida en el teu escenari d’amor pels petits: arrossegues una cadira. Saludes al públic, mim mimós, mimat pel record dels que ja no som nens, fa anys que no, o potser ja no del tot. Expliques sense paraules una història mai silenciosa. Embolcalles els somnis amb somriures, i converteixes la vida dels nens, en art. Comences a escalar el cim, la guitarra no et deixa, els sabatots ensopeguen, els nens embogim -llavors jo també ho era-. Mim mimós, mimat per la màgia del circ, converteixes el cim de nou en cadira i intentes l’equilibri impossible que mai reeixirà. Els plors del pallasso es fan rialles d’infants. Charlie, has tornat a triomfar. Aplaudiments pel mim mimós i mimat, que s’acomiada amb la seva cançó i el nas ben alçat: Uuuuuuuuuuh....

8. TEMPS ENRERA Deixa'm fugir d'aquí, i tornar al teu temps. Trobem-nos altre cop al lloc de sempre. Veig el cel blanc, la negra passarel.la de ferros prims, i l'herba humil en terra de carbó, i sento el xiscle de l'exprés. L'enorme tremolor ens passa a la vora i ens hem de parlar a crits. Ho deixem córrer i em fa riure que rius i que no et sento. Et veig la brusa gris de cel, el blau marí de la faldilla curta i ampla i el gran foulard vermell que dus al coll. La bandera del teu país. Ja t'ho vaig dir. Tot és com aquell dia. Van tornant les paraules que ens dèiem. I ara, veus, torna aquell moment. Sense raó, callem. La teva mà sofreix, i fa com aleshores: un vol vacil·lant i l’abandó, i el joc amb el so trist del timbre de la bicicleta. Sort que ara, com aquell dia, uns passos ferris se'ns tiren al damunt, i l'excessiva cançó dels homes verds, cascats d'acer, ens encercla, i un crit imperiós, com l'or maligne d'una serp se'ns dreça inesperat, i ens força a amagar el cap a la falda profunda de la por fins que s'allunyen. Ja ens hem oblidat de nosaltres. Tornem a ser feliços perquè s’allunyen. Aquest moviment sense record, ens porta a retrobar-nos, i som feliços de ser aquí, tots dos, i és igual que callem. Podem besar-nos. Som joves. No sentim cap pietat pels silencis passats, i tenim pors dels altres que ens distreuen de les nostres. Baixem per l’avinguda, i a cada arbre que ens cobreix d'ombra espessa, tenim fred, i anem de fred en fred, sense pensar-hi. de fred en fred, sense pensar-hi.

9. “Senyor Porcel, Es considera un escriptor que s'ha fet a si mateix o reconeix influències?”

10. CARNET D’IDENTITAT: FEBRER 1969 Quan hagi passat aquest temps, i la història se n’apropiï, espero trobar-me ben lluny -cremades totes les naus que temptin al retorn. Deixaré, ja refets, els patriotes d'ofici. M’instal·laré de pròfug -ofici sempre poètic. Llegiré, de tant en tant, els diaris i m'esgarrifaré de veure noves tempestes.      Aquí, probablement, naixeran nous calbs que detentaran, en nom d'antics i perillosos càrrecs subterranis, les més pròsperes gerències. I els polemistes, que quan no tenen tema l'inventen. No voldré saber res dels qui xuclen dels monopolis: els deixaré tots sols la feina de salvar-nos. Ja ho he dit: llegiré els diaris, vell, allunyat, sense cap temptació possible.

11. SOBRE LA VIDA DE L'HOME Reial Monestir de Sant Cugat Les viandes rostides pels funerals es serviren fredes al dinar del casament Shakespeare (Hamlet) L’arròs de la boda encara era per terra quan el dol es congregà al voltant del féretre melangiòs. No fa ni mitja hora que les salves d'arròs han estat disparades per damunt els caps dels asistents plorosos i ara el repic joiós de les campanes ha esdevingut un toc planyívol; el petó de la mort empaita les promeses dels nuvis i la pompa nupcial s’ha tornat una dansa de la mort. Que de pressa canvia el decorat! L'escenari era muntat per a actes amorosos i vet aquí que el teló, insensible, s'alça per mostrar la retirada de la vida.

12. CURTCIRCUITS (Selecció) La vida consisteix, a grans trets, en la percepció d'una realitat incognoscible. El poema, doncs, és una contradictio in terminis. Però la lírica no equival al dret civil, car les seves ones mostren un comportament anàrquic i febril: marea refluent, ritme singular o imprevisió, subtil, del mot. L'art no ha d'agradar-nos, si agradar-nos vol dir reiterar les nostres conviccions. El carrer ha d'emmirallar-se en l'art. I viceversa. No hi ha, però, cap traç unívoc entre els dos termes de la proposició: el poeta escombra el pati; el pati és escombrat pel poeta. Qui iguala literatura amb guany és un assassí en sèrie, un lacai de la vulgaritat, una hamburguesa al cor de la ignomínia. La diferència no és la indiferència, sinó la ment que bull. Hi ha qui substitueix, inadvertidament, la poesia religiosa pel mite de la llengua. S'ha confós de volum. La feina del poeta és capturar la fluència de les coses. És a dir: reanimar. O oferir els primers auxilis a una realitat atro­pellada. En llegir hem d'estar en desacord amb nosal­tres mateixos, car el consens és la mort de la literatura. El lliure canvi, aplicat al mot, evita el risc eixorc del proteccionisme. Formem part de l'innombrable sense deixar, mai, de parlar. Una sola paraula és més innocent que una frase. I una frase més volàtil que un paràgraf. El llenguatge, per agregació, comporta la responsabilitat del dir. Som bèsties lingüístiques. Aquesta és la presó i la llibertat. Els poetes som els kamikazes de la definició.

13. Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge: domina les muntanyes i aguaita I'infinit; per ell la terra és dura, mes besa son ramatge el cel que I'enamora, i té el llamp i I'oratge per glòria i per delit. Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades i sembla entre I'escuma que tombi el seu penyal, llavors ell riu i canta més fort que les onades i vencedor, espolsa damunt les nuvolades sa cabellera real. Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura, com a penyora santa duré jo el teu record. Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura i alimentar-se i viure de cel i de Ilum pura... oh vida, oh noble sort! Amunt, anima forta! Traspassa la boirada. i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals. Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada, i tes cançons tranquiles 'niran per la ventada com l'au dels temporals. EL PI DE FORMENTOR [MiqueI Costa i Llobera] Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger, conserva de ses fulles l' eterna primavera, i lluita amb les ventades que atupen la ribera, com un gegant guerrer. No guaita per ses fulles la flor enamorada, no va la fontanella ses ombres a besar; mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada i li dona per trone l' esquerpa serralada, per font la immensa mar. Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina, no canta per ses branques l' aucell que encativam; el crit sublim escolta de l'aguila marina, o del voltor que passa, sent l'ala gegantina remoure son fullam. Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta; revincla per les roques sa poderosa arrel; té pluges i rosades i vents i llum ardenta; i, com un vell profeta, rep vida i s' alimenta de les amors del cel.

14. Ara és el moment, no hi ha dubtes, De passar revista als anys d’aprenentatge On el teu polifacètic art desenvolupes Lliurant-t’hi amb curiositat, disciplina i coratge Fins acumular la collita de vint-i-cinc anyades. Art que és un cupatge de pintura, poesia, gravat, Retrats, seqüències, una escenografia, portalades, Tota mena d’ex-libris, fotografies, el cap d’un gegant... I sobretot, valldoreixenc, de la teva generositat tan gran. Segueix pintant, creant móns a grapats, Traçant camins de somnis i de imatges Amb la teva enologia, que seguirem tastant bocabadats. A D O L F 25 ANYS A R T I S T A