LA SOCIETAT CONTEMPORÀNIA EN LA NARRATIVA CURTA DE QUIM MONZÓ

1. LA SOCIETAT CONTEMPORÀNIA EN LA NARRATIVA CURTA DE QUIM MONZÓ CURS 2012-2013 2n DE BATXILLERAT NOCTURN IES L’ASSUMPCIÓ

2. Quim Monzó(Barcelona, 1952) • Contista, novel·lista i articulista. Ha treballat com a dissenyador gràfic, traductor, cronista de guerra i col·laborador a la ràdio i a la televisió. Exceptuant els casos de Pere Calders i Francesc Treball, Monzó ha rebut una limitada influència de la tradició narrativa catalana. Entre els autors amb més ascendent reconegut sobre la seva obra se situen Donald Barthelme, Robert Coover, john Bart, Guillermo Cabrea Infante, Julio cortázar, AdsolfoBioy Casares, RaymondQuenau... • Tant la seva primera novel·la, L’udol del griso al caire de les clavegueres (1976) com Self Service (1977), escrita a quatre mans amb Biel Mesquida, se situen al marge de la producció posterior de Monzó i ens remeten a les coordenades estètiques del textualisme dels anys setanta. • Després d’una estada llarga a Nova York, Monzó va publicar Benzina (1983) una novel·la sobre la buidor i el sense sentit d’un art fet de pensaments brillants basats en mentides que un mateix acaba creient. Benzina parteix de la idea d’un personatge que en devora un altre. Monzó traça els destins creuats i simètrics de dos pintors clònics que no pinten: les circumval·lacions al voltant del no-res en una ciutat vagament basada en Nova York, reduïda a trets mínims, al voltant de la dona galerista, dels amics i amigues i amants (l’Helena, la Hildegarda, l’Hug, l’Hilari...) i dels bar nocturns de Hopper i les piscines de Hockney. La magnitud de la tragèdia (1989), tercera novel·la de l’autor, juga la clixé del personatge amb els dies comptats. El protagonista, després d’una nit etílica i fornicatòria, es troba amb la sorpresa d’una erecció permanent. Aquesta sobtada metamorfosi li permet lliurar-se al sexe sense treva fins que descobreix la dimensió tràgica de la seva peculiar transformació anatòmica: li queden tot just unes etmanes de vida. Des del primer recull de contes, Uf, va dir ell (1978) fins a Guadalajara (1996), es fa perceptible una evolució cap a la màxima elisió d’elements superflus, tant pel que fa a la ficció com pel que fa a la dicció i el model de llengua literària.

3. Altres reculls són Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980), L’illa de Maians (1986) o El perquè de tot plegat (1993). Han estat revisats en el volum Vuitanta-sis contes (1999). • Monzó aposta per una concepció rigorosa del conte, on el formalisme que opera per sostracció no condueix al joc gratuït. Després de cada conte el lector es troba a la sortida d’un breu laberint semblant als que transita sense parar l’home contemporani. • L’afinament en l’art narratiu de Monzó durant aquests últims vint anys apunta a la capacitat de dotar progressivament la ficció de força d’interpel·lació dels grans enigmes i abismes vitals. La literatura periodística de Monzó s’incorpora plenament -i no en un lloc marginal- a la seva obra. Proporciona un testimoni insubstituïble del seu temps. Monzó posa penetració analítica i la força argumentativa al servei d’una inexhaurible capacitat de reacció davant dels discursos oficials, les mitges veritats i els tòpics presumptament progressistes. • Una selecció d’articles ha estat publicada a El dia del senyor (1989) Zzzzzzzzzzzzzz (1987), La maleta turca (1990), Hotel Intercontinental (1991), No plantaré cap arbre (1994) i Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes (1998).

4. Comença a publicar a partir de 1930, quan la novel·la psicològica és una tendència general. Però una vida literària tan dilatada com la seua, que abraça fins als anys vuitanta, incorpora progressivament molts elements innovadors. • A més, la seua biografia, marcada per la guerra, l’exili i una vida sentimental gairebé novel·lesca, es reflecteix subtilment a les seues obres –especialment a Aloma (1938)- i enriqueix la personalitat dels personatges, a través dels quals construeix la ficció. • La major part de l’obra de Rodoreda rep la influència de tres escriptor psicologistes que admirava: Virginia Woolf, Marcel Proust i Thomas Mann. El tractament de personatges femenins, la descripció psicològica de les seus actituds –sobretot davant del destructor pas del temps- és molt paral·lel al dels dos primers. La influència del tercer és més palesa a les últimes obres. • El tret més destacable de l’obra de Mercè Rodoreda és la CAPACITAT DE FER AVANÇAR L’ACCIÓ AL MATEIX TEMPS QUE ELS PERSONATGES PROJECTEN EL SEU MÓN INTERIOR. • La descripció de personatges, llocs i situacions sembla una projecció del pensament dels personatges. • Els diàlegs es confonen sovint amb el pensament dels personatges.

5. Els diferents estils de discurs citat (directe, indirecte, indirecte lliure i monòleg interior) fan present constament el caràcter, el temperament i el pensament dels personatges. • Així, les narracions rodoredianes superen la divisió entre narració, descripció i diàleg. Aquests tres elements apareixen fosos en una unitat indestriable: la història, que, com la història personal i col·lectiva, no pot ser fragmentada. Aquesta manera de veure la narració és una metàfora d’un dels grans temes de l’autora:EL PAS DEL TEMPS. • D’altra banda, la psicologia dels personatges es fa palesa a través de les accions, determinats comportaments i, fins i tot, expressions que, en ser repetides, esdevenen obsessions que caracteritzen molt gràficament els personatges: la freda astúcia de Teresa Goday (i l’apassionament amb què viu les relacions sentimentals), la innocència i la submissió de Natàlia, les manies (quasi paranoiques) de Quimer, les angoixes existencials d’Eladi, el candor de Cecília C., etc. • Amb el temps, M. Rodoreda, que va viure a l’exili a Europa (París i Ginebra), va enriquir el seu corpus literari amb tot d’elements existencialistes, neorealistes, simbòlics, etcètera, però sempre ha mantingut la mateixa cura a mostrar-nos com són els personatges i a relacionar aquesta descripció psicològica amb el comportament i les actituds.

6. 5.– Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa. • La narrativa de Quim Monzó reflecteix la vida quotidiana i el modernisme de la societat. Transforma la realitat quotidiana amb la imaginació per a apropar-se a les inquietuds del lector, que són també aquelles dels personatges i de l’autor. • Posa de manifest les contradiccions de la societat d’aquell temps: Incomunicació social i solitud de les persones individuals dins d’un món massificat. Açò es mostra mitjançant la deformació, la caricatura i l’absurd. • Les situacions absurdes expressen les frustracions i desitjos inconfessables del personatges, que hi són pocs, però ben definits. La seua relació es tensa o indiferent, amb tendència a la rutina, que es trenca amb una situació sorprenent que condueix a un infern. • Es centra en la descripció de la personalitat dels personatges: frustració, desencant per la rutina y fantasies i desitjos. Buidor i absència de sentit, superficialitat, insatisfacció, desmotivació, impossibilitat de trobar al·licients. • Ex: Uf, va dir ell, Benzina, etc. Parelles frustrades en les relacions, avorriment en la parella, pèrdua de la relació entre marit, muller i amant. • Formalment utilitza l’humor amarg, ironia, sarcasme, frases curtes, col·loquialisme i vulgaritat.