Dades geogràfiques i demogràfiques

1. Dades geogràfiques i demogràfiques Palestina, situada a la riba sud-oriental de la Mediterrània, dins de l’anomenat Orient Pròxim, té 27.009 km2 d'extensió (Catalunya en té 32.106 km2). Està formada per quatre zones importants: ·Una zona costera (mediterrània), rica i fèrtil. ·Una de muntanyes, en la qual se situen la majoria de llocs sants de les tres religions monoteistes (Jerusalem, Betlem, Hebrón, Nablus). · La zona de la vall del riu Jordà, famosa perquè és la zona del planeta que està situada més per sota del nivell del mar i on està Jericó, la ciutat més antiga del món. ·I, finalment, el desert de Palestina (actualment anomenat del Néguev, en àrab an-Naqab), situat al sud del país entre el Sinaí i el desert de Jordània. La població palestina actual (2006-07) és d’uns 2.350.583habitants a Cisjordània i 1.500.000 a Gaza (més 4.913.393 a l’estranger, sobretot a Jordània, Líban, Síria i l’Aràbia Saudí). També cal afegir uns475.760 colons dels assentaments jueus (2007). Israel té 7.337.500 habitants (2008): jueus 5.542.400 (75,5%), àrabs 1.476.500 (20,1%, dels quals 122.000 són cristians).

4. Històricament, Palestina és considerada bressol de civilitzacions i de religions. De fet, es troba dins de la regió anomenada Creixent Fèrtil, un dels focus de la revolució neolítica, doncs s’han trobat els testimonis arqueològics més antics de domesticació de plantes i animals, es a dir, els primers vestigis d’activitat agrícola i de ramaderia, al voltant del 9.000-8.000 a.C. Però també és l’indret on es localitzen les restes més antigues d’activitat urbana que es coneixen: l’esmentada Jericó, on s’han trobat restes d’un poblat neolític datat pels volts del 9.000 a.C. i d’un posterior establiment emmurrallat i amb cases de rajola que està situat entre el 8.000 i 7.300 a.C. La neolitització i urbanització són dos processos capdals, doncs, d’una banda, portaran a l’aparició de focus de civilitzacions a les vores dels grans rius (Indus, Tigris i Eufrates, Nil, Huange) i, de l’altra, a la formació de dos tipus nous de societats humanes diferenciades de les caçadores-recol·lectores, l’agrícola sedentària i la nòmada ramadera. Aquesta simultaneïtat fa pensar que els dos modes de vida-nòmada i sedentari van ser complementaris en l'àmbit econòmic, més que oposats. L'equilibri era, però, precari: sotmesos a les eventualitats de la sequera, els nòmades practicaven el pillatge en els assentaments sedentaris; d'altra banda, si un cap aconseguia reunir entorn seu un nombre prou gran de persones, podia esdevenir cap d'una temible força militar conqueridora. Així doncs, la coexistència, a vegades pacífica, a vegades conflictiva, entre nòmades i sedentaris serà el teló de fons sobre el qual es desenvoluparan els principals esdeveniments històrics del Vell Món (i en especial l’Orient Pròxim i l’Àsia Central) fins gairebé el segle XX: sorgiment de les primeres civilitzacions, de les primeres estructures estatals i de l’escriptura que donarà suport a l’aparell administratiu d’aquestes entitats polítiques i territorials(neix la Història), dels primers imperis que es succeïran els uns als altres al llarg del temps i el procés de formació de les principals religions monoteistes que existeixen a l’actualitat.

6. La terra palestina és un reflexe d’aquesta successió de pobles, civilitzacions i imperis: • 4.000 aC. Els ghassulians, poble calcolític (Edat del Coure). • 3.500 aC. Onades migratòries d'origen semita procedents de la Península Aràbiga, es dirigeixen cap al nord (Egipte, Palestina, Síria, etc.). • 3.400 aC.-3.200 aC. Formació de l’Antic Egipte. • 2.500 aC. Els cananeus, d’origen semític, donaran nom a la regió: Terra de Canaan. Vers el 2.200 aC. s'anaren formant una mena de estructures estatals a les regions on arribaven les migracions, com els Amorreus (Síria) o els Fenicis (litoral). • 2.300 aC.Els egipcis envaeixen la Terra de Canaan. Els egipcis envairan Palestina diverses vegades al llarg de la història. • Segle XIV aC. els israelians, dirigits per Moisès, abandonen Egipte. • 1.240 aC. Josué, successor de Moisès, creua el riu Jordà i conquereix Jericó. • 1.185 aC. Els pobles del mar (els filisteus), també donaran el seu nom a aquesta terra (Falastin, Palestina). S'estableixen a la costa de Canaan i mantindran diverses guerres contra els hebreus. • 1.020 aC. Formació del regne hebreu que arriba al seu apogeu amb David (XI aC.-970 aC.) i el seu successor Salomó. • 920 aC. El regne es divideix en Israel (nord) i Judà (sud).

7. 917 aC. Invasions assíries. • 842 aC. Salmanasar III d'Assíria envaeix la regió i imposa la seva autoritat. • 722 sC. Sargon II envaeix el regne d'Israel i la població fou portada a l'exili. • 587 aC. Nabucodonosor II de Babilònia destrueix el regne de Judà i en porta els habitants a l'exili. • 538 aC. Cirus de Pèrsia conquereix Babilònia i tota la regió i permet el retorn dels hebreus. • 332 aC. Alexandre el Gran de Macedònia envaeix tota la Mesopotàmia i Egipte. • 323 aC. Regnes hel·lenístics,sorgits a la mort d’Alexandre. La regió, situada ara entre els dominis dels Selèucides (Síria) i dels Ptolemaics (Egipte), sofreix infinitat de petites guerres locals. • 166-164 aC. Es forma el Regne de Judea sota el lideratge de Judes Macabeu. • 64 aC. Conquesta romana. Judea, com a regne semiautòmon, s’integra dins de la província de Síria. • Revoltes jueves als anys 66-73, 115-117 i 132-135. • 136 Judea desapareix donant lloc a la província Syria Palaestinia, comunment anomenada Palestina.

8. Palestina cap al segle X aC. Regnes hel·lenístics (ss. IVaC.-III aC.) Província romana de Síria-Palaestina (s. II)

10. Quan l’any 395 l’Imperi Romà es divideix en la part occidental (que, finalment, desapareixerà substituïda pels regnes germànics el 476) i l’oriental (anomenada Imperi bizantí, que es mantindrà fins la conquesta otomana en el segle XV), Palestina romandrà sota el domini bizantí fins que és conquerida pels àrabs islamitzats el 638. Des d’una perspectiva històrica, les conquestes àrabs dels segles VII i VIII suposen la darrera esbranzida d’un poble semític procedent de la Península Aràbiga. El fet que, a més, fossin portadors d’una nova religió (l’Islam) explica la seva impressionant expansió que els portarà des d’el Magreb i la Península Ibèrica a l’oest fins a l’Indus a l’est. Però, en el segle X, els àrabs es fragmentaren en diferents entitats polítiques dividint el CalifatOmeia de Damasc (califa o khalif successor del Mahoma al capdavant de la comunitat de creients o Umma) entre el dels Abbassides de Bagdad , els Fatimís d’Egipte (975) i els Omeies andalusins a la Península Ibèrica, a més d’un conjunt de petits principats (emirats) més o menys independents. Tots estaven governats per dinasties aristocràtiques que pretenien estar emparentades amb el llinatge del profeta. Llavors comença a tenir protagonisme un conjunt de pobles nòmades provinents de l’interior d’Àsia: els turcs. Pertanyents a la família lingüística dels altàics (com els mongols i els tunguixos –manxú–), hom estableix el seu origen geogràfic a les muntanyes d’Altai (Mongolia occidental) i, des del segle VI, començaren una lenta expansió cap a l’oest i, posteriorment, s’islamitzaren. En el segle XI, un dels clans turcs més poderósos, els Seljúcides donaran lloc a un conjunt d’estats (soldanats),un dels quals avastarà des de Palestina fins l’oest de l’actual Iran

14. Però a partir de finals del mateix s. XI es produeixen les primeres invasions provinents d’Europa que coneguem amb el nom de les Croades (la primera fou el 1099) i que porten a la fundació dels Estats Llatins d’Orient, un dels quals fou el Regne de Jerusalem. No obstant, els musulmans, conduïts per Saladí (d’origen kurd), reconquereixen Jerusalem, i la resta de Palestina, el 1187. En els segles XIII-XIV els mongols sacsegen Àsia (Gengis Khan i Tamerlan), arribant a envair Síria. Però foren aturats pels mamelucs egipcis (esclaus d’origen sobretot turc) que fundarien un soldanat que avastaria Egipte, Palestina i Síria pels volts de 1250. Finalment, els turcs otomans (fundador Otman o Uzman), assentats en aquell temps a Anatòlia (actual Turquia), començaran un procés de conquesta en els segles XV (conquesta de Constantinoble, 1453) i XVI (conquesta del soldanat mameluc, 1516-17). Els segles XV-XVI, quan l’Islam assoleix la seva màxima extensió territorial (des d’Àfrica fins el sud-est d’Àsia), comença l’època que la historiografia àrab anomena “dels Tres Imperis”, és a dir, tres grans estats musulmans: l’imperi de la dinastia dels safàvides que governaren Pèrsia (1501-1732); l’imperi mogol a l’Índia septentrional (Delhi, 1526-1858) i l’Imperi otomà. La consolidació d’aquests imperis coincideix (i, en certs aspectes, s’interrelaciona) amb els procesos d’expansió que experimenten l’imperi rus cap a l’est (Àsia Central, Sibèria) i els països de l’Europa occidental cap a l’oest (Amèrica). Però també significa l’inici del procés de decadència de les societats nòmades. Les relacions entre nòmades de les estepes i sedentaris de les zones de regadius han anat compassada en la història del Pròxim Orient i d'Àsia central. Els canvis i transformacions que es prodruïran des l'època moderna fins el present han posat un punt final: contrari a les exigències dels Estats contemporanis, la manera de viure dels nòmades entrarà en vies de desaparició.

17. Els Tres Imperis Musulmans (segle XVII)